SINCRONITZEN ELS MOVIMENTS D’UN PÈNDOL REAL I UN VIRTUAL

Científics nortamericans han aconseguit per primera vegada sincronitzar els moviments d’un pèndol real i un pèndol virtual, creant el primer estat de realitat combinada en un sistema físic.

Els investigadors van introduïr dades sobre el pèndol real en el virtual, i van enviar informació sobre el virtual a un motor que regia el moviment del pèndol real. Els dos pèndols es perceben mutuament, conseguint, així que els dos sistemes es moguessin sincronitzadament com si fos un únic pèndol.

 

En altres paraules, es van introduïr paràmetres en el pèndol virtual i es va produïr una retroalimentació de la informació (que va arribar al pèndol mecànic), aconseguint que els dos sistemes es moguessin sincronitzadament, balancejant-se. Quan les distàncies dels dos pèndols eren diferents, els dos es mantenien en un estat de realitat dual, mantinguent moviments no sincronitzats. No obstant, quan la distància era similar, ambdós pèndols de sobte es percebien l’un a l’altre, sincronitzant els seus moviments!.

Encara que anteriorment ja s’havia acoplat pèndols mecànics per generar moviments sincronitzats, aquesta és la primera vegada en què s’acobla un sistema mecànic a un sistema virtual. Això ha estat possible gràcies a la velocitat informàtica de la tecnología computacional actual. I és que segons Hubler, professor de Física als Estats Units, els ordinadors són ara suficientment ràpids com per detectar la posició d’un pèndol real, calcular la dinàmica del pèndol virtual i computar una informació de tornada apropiada per el pèndol físic. Un procés que es desenvolupa en temps real…

Aquests estats de realitat combinada poden utilitzar-se per analitzar i controlar amb gran exactitud sistemes reals, els quals no podem tenir accés directe. De fet, a mesura que s’ajusten els paràmetres del sistema virtual per aconseguir la realitat combinada, els científics asseguren que es podran desenvolupar estimacions cada vegada més exactes sobre el sistema real. Aquestes combinacions perfeccionistes serviran, per exemple, per desenvolupar videojocs o simulacions de vol. A més, s’obre la possibilitat d’explorar el fet de que un món virtual pugui afectar a objectes del món físic.

Però, si els mons virtuals es converteixen cada vegades més en descripcions del món real, també podria ser un perill, ja que segons Hubler, podria arribar el moment, en una fase de transició, en el que la frontera entre realitat i realitat virtual desapareixés. Generaria problemes tals com la incapacitat de determinar què és real i què no.Per això, es necessita comprendre a fons aquesta fase de transició potencial abans de que els sistemes virtuals millorin fins el punt que realment puguin induïr transicions repentines a estats de realitat combinada.